El germa de la filla del meu pare desfeia les tronades. No literalment, sino que si veia una mica de mal geni a l’ambient ell sabia reconduïr-lo abans que caigués la pedregada.
Un no se n’adonava de l’ensarronada però ell sabia com treure un tema de conversa que al cap i a la fi ens distreia el mal geni.
Companys, pel que sembla els aconteixements ens desborden i el que era un perill ara és una amenaça. Així doncs, ara que a través del blog m’he adonat que entre els diferents sectors del 100*100 comença a haver-hi alguna tronada, jo li estic donant tombs tot buscant coses a dir que ens distreguin, però en l’atzar de l’herència sembla ser que no em va pertocar aquest do.
Ara el que toca es aceptar les diferencies i adaptar-nos a la nova situació o, al contrari, fer alguna cosa al respecte. S'ha demostrat que els nostres arguments no compten per a res. Potser per que els hem expresat en privat davant la nova junta. Potser és hora de fer saber la nostra situació al món!!.
Radikals, teniu raó, ens han fet beure amb una orella de ruc, han traït les seves pròpies paraules. M’agradaria que al respecte pugués fer més que fer-vos costat i fer-vos saber que no esteu sols. Molts estem emprenyats i voldríem allargar la lluita per a intentar no perdre o buscar una tornada que faci girar la truita. Diuen, però, que cal saber encaixar quant els problemes no tenen sol·lució, perseverant quan en tenen, i,–el que és més difícil al meu entendre– poder discernir quan encaixar i quan perseverar.
Em dol veure els Radikals que sempre havien estat nervi i l’ànima de la festa tant desencisats. I és que el procès ha estat traumàtic i hem d’intentar superar-lo tant bé com sapiguem.
En cap cas els hem de tenir temptacions d’engegar-ho tot a rodar.
Amics, quan és l’hora dels problemes, costa molt de que cadascú s’oblidi de les seves opinions i en un grup de caire tant assambleari i, de retruc, amb gent tant diferent és lógic que apareguin tensions. És la misèria humana, les opinions tenen de comú amb el forat del cul que cadascú en té un exemplar. I en la defensa de cadascú el seu, és fàcil quan la sang és calenta, tocar el voraviu amb massa insistència o reaccionar a la defensiva. A sobretaula, pel que he vist, és difícil avançar pels temes amb ordre i sense discutir cent cops cada cosa o abstreure’s en l’exercici de llistar greuges i així és dificil avançar.
A més a més, la gent som desagraïts de mena i quan ens porten un plat de sopa la trobem freda o calenta, salada o disgustada sense tenir en compte si a la cuina algú s’ha cremat els dits.
Cal que ens posem d’acord sense més dil·lació. Des d’aquí demano que no es parli més del tema a l’hora de sopar. A partir d’ara tractem-ho al blog de manera aprofundida i, a taula, parlem de coses importants. Intentem reduïr el problema a questions senzilles i, poc a poc, desfer l’entrellat. Prou de defensar les raons de cadascú amb llistats de greuges que tots sabem de memòria. Actuem de manera racional i defensant al màxim els interessos del grup.
Més tard o més d’hora: RADICALS AL PODER
