Salut,
Un pot aprofitar el temps de moltes maneres. I possiblement triar com ens agrada perdre'l sigui una de les eleccions més personals que ens queden en aquest món lligat per agendes impossibles i compromisos ineludibles. Trenta-vuit i mig de febre el divendres, i el que ha cuejat dissabte i diumenge, m'han obert una escletxa impagable per a descobrir a Salvo Montalvano en el seu cas a
El gos de terracota (Andrea Camilleri, El Balancí 356, Edicions 62). En cas que us agradin les novel·les de lladres i serenos i no conegueu al comissari sicilià agafeu la referència que val la pena.
La descoberta li dec a un amic, el Germà Plana, arqueòleg, hattrikero i friki de les sèries de la televisió americana contemporània. Ell no coneixia Pepe Carvalho i jo no coneixia Salvo Montalbano així que ens hem prestat un parell de llibres i espero que la seva descoberta sigui la meitat de grata que la meva.
Jo sóc un carvalhista aficionat. De les novel·les de l'Agatha Christie i de Conan Doyle, vaig fer el salt a Hammet i Simenon i, finalment, Vazquez Montalbán. Fins llavors no m'havia adonat –“Juventud, divino tesoro...”– que l'escenari natural per al crim no eren ni els salons victorians ni els creuers pel Nil, sino el carrer, el lumpen i els comissaris:
–“Agent, detingui'm als sospitosos habituals...”
La novel·la negra és un exercici de gènere molt propici per al realisme social. L'autor s'empesca una història de misteri que serveix per a mantenir l'atenció del lector sobre una trama plena de diàlegs, acció i girs argumentals mentre va descrivint una societat amb pinzell realista.
Resumint:
- Viatge de quatre dies per Sicília en companyia d'un comissari estressat, amb una relació disfuncional amb una italiana del nord, resolent mentrestant un misteriós cas de tràfic d'armes i quelcom més
Disculpeu la digressió, algú llegeix encara el blog?
Fins aviat!
