Vinga nois!

La meva padrina –l’Antònia de cal Cap Blanc–desfeia les tronades. No literalment, sino que si veia una mica de mal geni a l’ambient ella sabia reconduïr-lo abans que caigués la pedregada. Nosaltres, molt jovenets, no ens en adonàvem de l’ensarronada però ella sabia com treure un tema de conversa que al cap i a la fi ens distreia el mal geni. Jo fa una setmana que li dono tombs buscant coses a dir que ens distreguin, però en l’atzar de l’herència no em va pertocar aquest do. Així que, ja que no crec que colés distreuren’s amb la campanya electoral o el Barça, a veure si podem posar arnica en el que ens fa mal.

Al primer que m’agradaria recomfortar és a l’Àlex. Ell ha estat pel 100x100 més que escarràs i logística. Mentres alguns ens hem limitat a fer el café –i no sempre, com bé sabeu– ell ja hi posava la cara i l’esquena per tots. Fins i tot abans de que ens calgués una junta i la acabéssim improvisant un divendres a la nit. Alex, el teu emprenyament és just. Tens raó en que ens han fet beure amb una orella de ruc, que han traït les seves pròpies paraules, i que potser ningú ha pres tant mal com tu en aquest procés. M’agradaria que al respecte pugués fer més que fer-te costat i fer-te saber que no estàs sol. Molts estem emprenyats i voldríem allargar el partit per a intentar no perdre o buscar una tornada que faci girar la truita. Diuen, però, que cal saber encaixar quant els problemes no tenen sol·lució, perseverant quan en tenen, i,–el que és més difícil al meu entendre– poder discernir quan encaixar i quan perseverar.

Pel que respecta a l’altre que s’ha expresat en el blog, el Frederic, em dol veure el que sempre havia estat nervi i l’ànima de la festa tant desencisat. I és que el procès ha estat traumàtic i hem d’intentar superar-lo tant bé com sapiguem. Al Santi tambè l’he vist capcot, també ha hagut de sentir alguna cosa de més. La resta, tot i que afectats, en cap cas els he vist amb temptacions d’engegar-ho tot a rodar.

Amics, quan és l’hora dels problemes, costa molt de que cadascú s’oblidi de les seves opinions i en un grup de caire tant assambleari i, de retruc, amb gent tant diferent és lógic que apareguin tensions. És la misèria humana, les opinions tenen de comú amb el forat del cul que cadascú en té un exemplar. I en la defensa de cadascú el seu, és fàcil quan la sang és calenta, tocar el voraviu amb massa insistència o reaccionar a la defensiva. A sobretaula, pel que he vist, és difícil avançar pels temes amb ordre i sense discutir cent cops cada cosa o abstreure’s en l’exercici de llistar greuges i així és dificil avançar.

A més a més, la gent som desagraïts de mena i quan ens porten un plat de sopa la trobem freda o calenta, salada o disgustada sense tenir en compte si a la cuina algú s’ha cremat els dits. Fixeu-vos que aquí, els més cremats són els que han posat la cara per tots i molts cops és que s’acabi questionant el procès de negociació i aquesta és una mecànica injusta.

Cal que ens posem d’acord sense més dil·lació. Des d’aquí demano que no es parli més del tema a l’hora de sopar. A partir d’ara tractem-ho al blog de manera aprofundida i, a taula, parlem de coses importants. Intentem reduïr el problema a questions senzilles i, poc a poc, desfer l’entrellat. Prou de defensar les raons de cadascú amb llistats de greuges que tots sabem de memòria. Actuem de manera racional i defensant al màxim els interessos del grup

Salut